Xavier Dolan i la influència del videoclip
Ja és oficial, Xavier Dolan serà un any més a la secció oficial del festival de Cannes. Dos anys després de “Mommy”, presentarà “Juste la fin du monde” i l’expectació no podia ser més gran. Amb 27 anys recent complerts, el jove cineasta suma fanàtics i bones crítiques amb cada nova incursió cinematogràfica. El seu estil s’ha anat refinant des del rampell narcisista i egòlatra que és “J’ai tué ma mere”, fins a la construcció d’una ficció tan ben mesurada que manipula emocionalment als espectadors a la seva voluntat.
Fascinats per la figura de Xavier Dolan, en la seva filmografia trobem pel·lícules que tracten la figura materna, des del menyspreu als 18 anys i l’admiració als 25, altres que parlen de l’amor incondicional, com és la meravella barroca i excessiva “Laurence Anyways” i alguna raresa més que agraïda com “Tom à la Ferme”. No va ser fàcil per aquest cineasta egocèntric deixar de parlar d’ell mateix per parlar dels altres, però amb “Mommy” ho va aconseguir, i Cannes va reconèixer el seu esforç amb el prix du jury ex-aequo amb Jean-Luc Godard l’any 2014.
Tanmateix, aquest article que ens ocupa no es focalitza en analitzar la psicologia de Dolan ni en els missatges que s’amaguen rere els seus films. Aquesta entrada serveix per demostrar que Xavier Dolan té un lligam molt fort amb el videoclip i que aquest ha sigut una de les seves màximes influències alhora de posar en escena determinades escenes en els seus films. La millor manera de fer aquesta exploració és posant exemples visuals de cada una de les seves pel·lícules, cosa que faré gustosament i amb una gran satisfacció personal.
J’AI TUÉ MA MERE – NOIR DESIR (Vive la fête)
A “J’ai tué ma mère” assistim a l’eclosió de l’estil Dolan i com a tal, ens trobem per primer cop amb un cineasta fortament marcat pel poder hipnòtic dels videoclips. La música de grups com Vive la fête el permeten extreure la ràbia acumulada que tant Hubert Minel com el propi cineasta, senten vers la seva mare, la seva vida, la parella, el sexe... El fragment de Noir Désir és un esclat de colors, un treball sobre el ralentí-accelerat que ens excita i ens porta a un estat frenètic. L’art, les pintades, els petons... Dolan exposa la ràbia que després, en els fragments de Crystal Castles i Surface of Atlantic, desapareix, deixant pas a l’onirisme i el deixar-se endur. Una primera troballa amb el “videoclipisme” cinematogràfic prometedora.
LES AMOURS IMAGINAIRES – PASS THIS ON (The knife)
A “Les amours imaginaires”, Dolan accentua el poder de la música per parlar de la seva importància quan un està encapritxat. La nostra percepció s’altera i imatge i so no van coordinats amb la realitat. Això és el que el cineasta vol exposar constantment al seu segon llarmetratge, omplint-lo de moments “videoclipistes” que ens volen fer sentir en un núvol. Des del bang bang de Dalida, Le Temps est bon o fins i tot Viens changer ma vie. Tanmateix, la palma d’or d’aquesta pel·lícula se l’endu, per una banda, Pass this on, aquest fragment fantasmagòric en que Dolan i la seva millor amiga, tenen visions alcohòliques i drogoaddictes sobre l’adonis que tenen al seu davant i Keep the Streets Empty de Fever Ray en un dels moments més dramàtics. Ralentís, talons, fulles... el poder de la imatge per sobre del so i un seguit d’elements que més tard trobarem en un dels seus treballs, justament, més mediocres: El videoclip Hello d'Adele.
LAURENCE ANYWAYS – A NEW ERROR (Moderat)
I arribem a la que és segurament l’elecció més difícil de totes: el millor moment videoclipista de “Laurence Anyways”? (Film que vam poder contemplar en primícia al D’A farà uns anys). Ens decantem per aquest New Error de Moderat, una il·lusió estilística i delirant d’una pluja de vestits sobre la parella d’amants. Una música típica de Sonar, sense lletra, endinsa a Dolan en un terreny en el que tot és possible, i els vestits simbolitzen el que no fan les paraules. Hi ha de nou ranlentís, hi ha colors llampants, primers plans, amor, color... Dolan entén a la seva obra més barroca que el seu cinema reserva espais per entrar a l’univers del videoclip. Respecte els musicals, el videoclip té certes avantatges posats que no entorpeix la trama i explica molt més de forma molt més subtil. El videoclip és estètic, el número musical no. La música no surt dels personatges, els envolta, els fa moure’s, però no és realment allà. És un acompanyament invisible.
“Laurence Anyways”, des de la seva primera escena al so de If I had a heart de Fever Ray, es configura com un film videoclipista. L’emoció de Funeral Party, la reafirmació de Moisture, el “desfase” de Fade to Grey, etc. Dolan concedeix a aquest estil gran pes de la seva trama i el resultat és una obra excessiva en tots els seus aspectes. L’amour fou, vet aquí, però també l’estètica fou!
COLLEGE BOY (Indochine)
I després dels excessos de Laurence, el primer videoclip en sí de Xavier Dolan va arribar. En blanc i negre, format 1:1 i el protagonista de “Mommy” el cineasta ens avançava petites pistes del que estava per venir. College Boy, una cançó meravellosa d’Indochine, és utilitzada per Dolan com un mitjà per parlar de l’assetjament escolar i fer-ho de la seva manera preferida: ralentís, primers plans, i un barroquisme estètic, bastant contingut per primera vegada. Val la pena fer una ullada a aquesta petita obra, que com bé avisen al inici del vídeo, conté imatges sensibles.
Tot i que ens encanta “Tom a la ferme” i servidora va conèixer aquest cineasta gràcies a la pel·lícula, no trobem elements rellevants que destacar en tant que parlem del videoclipisme en Xavier Dolan. Certament, a Laurence, el cineasta havia arribat a un punt tan àlgid que va haver d’asseure’s una estona i esperar. Després del “descans” visual que és “Tom a la ferme”, cinta que protagonitza, amb “Mommy”, Dolan torna a la càrrega i com no podia ser d’una altra manera el moment que hem triat és...
MOMMY – WONDERWALL (Oasis)
Estava cantat. Wonderwall, la cançó més coneguda dels germans Gallagher de Manchester va ser reinterpretada per Dolan fins a tal punt que ara, cada cop que algú escolta Wonderwall pensa en la pel·lícula. Utilitzada de manera sublim, Dolan converteix “Mommy” per uns segons, en un videoclip dels bons. Passen coses, veiem que hi ha una trama que avança, tres personatges... i aquest moment meravellós en que el 1:1 passa a panoràmic. Dolan controla els sentiments dels espectadors i l’opressió passa a la llibertat tot escoltant que “Maybe, you’re gonna be the one that saves me”. És un exercici valent. Agafar la cançó més famosa del planeta i videoclipar-la al teu gust. El resultat és excel·lent i la culminació de la influència videoclip de Xavier Dolan. Hi ha ritme, moviment, bones imatges, moltes influència directa del món del vídeo, emocions, un bon treball amb la música... Si els Oasis haguessin volgut, haguessin pogut apoderar-se del fragment i presentar-lo com el vídeo oficial de la cançó. Funciona tan bé que fins i tot, fora del context del film, pot ser un “videoclip” de “puta mare”.
HELLO (Adele)
I per últim, no ens podíem descuidar del videoclip més vist de la història, Hello d’Adele. El primer vídeo musical rodat amb una càmera IMAX. La recompensa de Xavier Dolan després de tants anys fent videoclipismes als seus films. Tanmateix, Hello no té la frescor, els colors, el ritme que tenen les seves millors peces musicals. Té una estrella central massa egocèntrica i omnipresent, Adele, un color sèpia trist i apagat i una predilecció ensopida per les fulles, el vent i els efectes. La història que explica no és tampoc, quelcom personal ni potent, el que sempre era un punt fort en les històries de Dolan. Hi ha primers plans, una cançó que va dient Hello a tort i a dret i una diva, però l’estil Dolan queda camuflat entre tota aquest espectacle. Segurament, del bilió i mig de visites que ja té el vídeo, pocs saben que hi ha un geni anomenat Dolan al darrere.
I ara restem a l’espera. Hi haurà videoclipisme a “Juste la fin du monde”? Seguirà Dolan tan influït per la música actual i els vídeos com fins ara? El que sabem segur és que aquest és un dels elements primordials de la seva carrera i que l’ha afermat com una de les veus joves més prometedores del panorama cinematogràfic actual.
Marina Cisa
@marinacisa
Master en Film Business i grau en Comunicació Audiovisual. Crítica de cinema a Videodromo i al bloc del festival Americana. PR a MadAvenue. Ha passat per Vilassar Radio, La Cartellera de BTV, el CCCB i la cultura no val res.
