D’Aclip Parla!, una crònica personal
“El cinema d’autor ens ajuda a entendre la vida”, David Carabén
Ja la tenim aquí, la primera jornada del D’AClip, amb el nom de D’AClip Parla i forma de conferència, va arrencar ahir al matí a l’Auditori de la Facultat de Comunicació de la Blanquerna amb l’objectiu d’il·luminar les zones fosques del cinema d’autor. Una reflexió des de la vessant més acadèmica que precedeix les Famèlic Sessions (teatre del CCCB) i el D’AClip Live (La [2] Apolo), i que ens prepara per a la seva plena comprensió. I és que sovint es menysté aquest tipus de cinema, atribuint-li una càrrega feixuga poc atractiva als joves.
Després de fer un breu recorregut històric del cinema d’autor, tant Carlos Losilla (UPF; Caimán: Cuadernos de cine) com David Carabén (Mishima) han coincidit en afirmar que aquest s’està diversificant. Així doncs, la hibridació pròpia de la post-modernitat permet abandonar la zona de confort i incorporar el llenguatge propi del videoclip (penso, per exemple, en Harmony Korine), de la cultura popular o d’altres cinematografies. És rellevant preguntar-nos on tracem els límits, doncs, a tots ens sobtaria que, tot i la seva petjada recognoscible, Christopher Nolan fos programat al D’A. Els festivals com aquest i molts d’altres no només acompleixen una funció social d’exhibició d’allò que no sol travessar les nostres fronteres (satisfent a un públic afamat), sinó que s’impliquen amb el cinema més compromès. Afegim, doncs, un nou component a l’equació. En un intent d’afinar una mica més la definició que estem buscant, Losilla proposa, a més, els següents conceptes: temàtica, estil, mirada pròpia, alternativa, posada en escena...Ara sí, oi? Cada cop ens hi acostem més.
Anem un pas més enllà i qüestionem-nos, també, quina relació s’estableix entre aquest tipus de cinema i aquell independent o entre aquest i els modes de producció. Ens expliquen els ponents que el cine independent és aquell que, simplement, es fa fora del paraigües de la majors. No obstant, feta la llei, feta la trampa: aquestes grans productores disposen del seus propis segells independents on reprodueixen les normes del mainstream. A aquest respecte, us recomano fervorosament llegir l’apassionant història dels germans Weinstein i Miramax a “Sexo, mentiras y Hollywood”, de Peter Biskind. Harvey plora amb els films de Truffaut però, quan es tracta de fer diners, és més hàbil que una guineu. Però no perdem el nord i retornem de nou a la taula rodona, on la directora Judith Colell (53 días de invierno) certifica que, efectiva i lamentablement, les condicions de producció i finançament precàries solen adscriure immediatament una pel·lícula a la categoria “d’autor”. A Espanya, diu, no hi ha una cura ni un acompanyament a la creativitat, mentre que a França “el cinema és una qüestió d’estat”.
En el torn de preguntes hem pogut dilucidar el paper de l’autoria en el videoclip que, tant a Amèrica com a casa nostra, és cada cop més una porta d’entrada al cinema i un lloc d’experimentació. Tot i que cada disciplina té els seus propis codis, els videoclips han estat la carta de presentació de joves cineastes com Sergi Pérez. Acabem amb una ronda de recomanacions, en la que sonen noms que van des de Bresson (tot un clàssic, feu un cop d’ull a Pickpocket) fins a Chan-wook Park (Oldboy), passant per Pedro Costa o Cristian Mungiu. Carabén, no obstant, llença una advertència: “aficionar-se a aquest tipus de cinema pot ser frustrant de vegades, doncs un no sempre té ganes de reconciliar-se amb la realitat”. I vosaltres? Us atreviu?
Ester Villacampa
